Ja ha arribat l’estiu i, per tant, els dies llargs i calorosos, i també el desig de refrescar-nos a la platja, a prop del mar, a la piscina o a la riba d’un riu. Us imagineu que tots aquests plans es poguessin fer en tan sols un dia? O fins i tot en pocs minuts de diferència…? Doncs…, amb Combel Editorial i Luisa Vera és possible! Aquest estiu, anirem de museus!
El protagonista de Perdut al museu (Combel Editorial) recorre les sales d’un museu d’art modern imaginari que homenatja Matisse, Mondrian, Picasso, Delaunay, Monet, Van Gogh, Miró…
A cada doble pàgina es desplega una solapa que conté un text breu i senzill sobre cada moviment pictòric, i, al dors, hi ha un joc de laberint inspirat en un dels artistes. Parlem amb Luisa Vera, que és l’autora del llibre.
Tens una llarga trajectòria com a il·lustradora per a mitjans de comunicació i llibres infantils. Què té d’especial escriure i dibuixar per a nens petits?
Ha estat una experiència completament nova per a mi: mai no havia escrit un llibre! I la veritat és que em va costar força, però Noemí Mercadé, l’editora de Combel Editorial, em va guiar durant tot el procés. En els textos sobre moviments artístics s’expliquen d’una forma molt senzilla conceptes bastant complexos, de manera que una criatura els pugui arribar a entendre. Ha estat un repte apassionant i espero haver-lo superat. Els textos de la part narrativa del llibre —els diàlegs, especialment— em van resultar més fàcils i crear-los va ser molt divertit.
I això de dibuixar per a nens petits sí que ho tinc molt més controlat. Em deixo anar i m’ho passo molt bé.
Com va néixer la teva vocació d’il·lustradora?
Doncs els meus inicis com a il·lustradora van ser a Nova York. Me n’hi vaig anar a mitjan dècada dels vuitanta, després d’acabar la carrera de Belles Arts a València. La veritat és que no sé si m’hagués dedicat a la il·lustració si a Nova York no hagués conegut dos grans il·lustradors espanyols que em van animar a intentar-ho: Perico Pastor i Juan Botas. Em vaig matricular a un postgrau d’il·lustració a la School of Visual Arts i em vaig preparar un book molt bàsic amb il·lustracions sobre articles, llibres i temes que m’interessaven. En vaig fer unes quantes fotocòpies en blanc i negre i les vaig enviar a alguns editors de premsa. I… sorpresa! Em van trucar per demanar-me que il·lustrés uns articles en una publicació setmanal. I no he parat des d’aleshores.
Però sempre he dibuixat. La meva àvia em deia que havia nascut amb un llapis a la mà. Quan vaig començar a anar a l’escola, els vaig agafar les claus de casa als meus pares i les vaig donar a una companya a canvi d’una capsa de colors Alpino.
Per elaborar el llibre Perdut al museu de Combel Editorial t’has hagut de documentar molt bé. Com et prepares per escriure i il·lustrar?
Realment, per fer aquest llibre vaig necessitar alguns mesos de preparació i documentació. Com a il·lustradora, acostumo a començar el procés dibuixant en lloc d’escrivint. Visualitzo mentalment la història en imatges abans que em surtin les paraules. D’aquesta manera, desenvolupo sobre el paper un storyboard (és a dir, un guió il·lustrat) molt senzill, simples gargots. Quan ja veig la història clarament desenvolupada, arriben les paraules.
Perdut al museu es tracta d’un llibre d’art modern del segle xx i cada sala del museu està dedicada a un moviment artístic. Després d’informar-me exhaustivament sobre cadascun dels moviments, va arribar el moment d’escollir els artistes i les obres que havien d’aparèixer en el llibre i que jo havia de recrear. A continuació, vaig dissenyar els espais del museu imaginari; per fer-ho, em vaig basar en plànols i edificis d’arquitectura avantguardista. I va arribar l’hora d’introduir-hi els personatges principals que ja em rondaven pel cap i que van anar evolucionant després de desenes d’esbossos. En el meu storyboard inicial ja sabia que el personatge infantil seria l’encarregat de mostrar-nos tot el museu, acompanyat sempre per alguna de les figures protagonistes dels quadres. Faltava escriure’n els diàlegs, que havien de ser molt senzills. A cada sala, també calia explicar el moviment artístic que s’hi representava i esmentar breument alguns dels artistes.
I… el més complicat de tot: com ens ho fem per passar d’una sala a una altra? Doncs em vaig proposar crear uns laberints inspirats en l’obra d’algun artista relacionat amb l’estil o el moviment de la sala visitada. Per descomptat, aquests quadres són totalment inventats i pensats especialment per perdre-s’hi.
Quina sala del museu fictici que has creat és la teva preferida? I quin és el laberint que més et fascina?
Ui, que difícil! La que em va comportar més feina va ser la sala dedicada a l’impressionisme, però diria que la meva preferida és la de l’art pop. I pel que fa als laberints…, em sembla que el de Giorgio de Chirico és el més interessant. Recrear-ne els espais va ser fascinant.
Quin és el record més especial que tens de les visites que has fet a museus?
Recordo especialment les visites a museus que fèiem amb el meu fill i també quan ens hi acompanyaven alguns dels seus amiguets. Ens agradava anar al MACBA perquè sempre hi havia visites guiades i activitats pensades per als més petits. És increïble la quantitat de coses que els nens veuen en les obres i que de vegades els adults no apreciem. Encara em ve el riure quan penso en la vegada que vam visitar una exposició de Jeff Koons amb el meu fill i el seu amic Leo. Però no vull revelar aquí aquest episodi perquè me’l reservo per fer-ne un còmic… I també recordo les curses que organitzaven entre les escultures gegants de Richard Serra…, però, evidentment, els advertia que moltes de les persones que visiten un museu necessiten apreciar les obres en silenci i que no és un lloc per fer enrenou.
Recorda que pots seguir Editorial Combel a les xarxes socials per estar al dia de les novetats: Facebook, Instagram i Twitter
